Tradicionalismo y Espiritualidad en Antonio Gaudí.

por Cèsar Alcalà i Javier Barraycoa

S’han dit molt sobre Gaudí des de l’any 1926. La primera biografia va ser escrita per Josep Francesc Ràfols. En cada biografia l’arquitecte català apareix torbament retratat. Ens han presentat un Gaudí contradictori, passant del més insondable anticlericalisme a la més profunda de les devocions religioses; de l’anarquisme al socialisme, per evolucionar cap el conservadorisme català; la drogaaddicció; l’austeritat; la maçoneria; i una clara misogínia, i un llarg etcètera de virtuts que han estat, en major o menor mesura lloades pels autors en aquestes biografies. Navarro Arisa comenta: Peripuesto y desastrado, amante de los placeres y masoquista de la penitencia, afable y cascarrabias, devoto como un místico y profano como un hombre de la tierra, de salud quebradiza y fuerte como un roble, ecléctico y dogmático, altruista y egocéntrico, receptivo y obseso, alucinado y racionalista, teórico y técnico (…) ¿Qué si Gaudí era raro? Rarísimo y conforme pasaban los años más raro se hizo (…) Gaudí, de joven, seguramente a causa de sus orígenes, era tosco de formas pero se empeñó en vestir como un dandi. Después, por su sentido de la expiación, de la culpa y el pecado, se dejó: llevaba el mismo traje hasta que se le rompía, se ataba los pantalones con una cuerda, se limpiaba las manos con miga de pan y después se las enjuagaba en agua, sólo comía lechuga con leche o remolacha con aceite, trabajaba 16 horas cada día y andaba mucho (1). Si bé algunes de les coses dites per Navarro Arisa son del tot certes, no deixa de caure en el tòpic que hom ha anat construint al voltant de Gaudí des de la seva mort.

Un dels darrers biògrafs de Gaudí ha estat Gis Van Hensbergen. L’autor sintetitza el que acabem d’explicar quan diu: Con Gaudí, como tema, tuve, naturalmente, mucha suerte en potencia. Prácticamente todos sus documentos habían sido destruidos al principio de la guerra civil, lo cual me dejaba un amplio margen para manipular todo el mito y el rumor que rodeaba a este hombre extraordinario. Si de verdad quería, podía recrear todo el chismorreo y reinventar el personaje a imagen mía. La suciedad y el fango son una buena base, y siempre venden libros. Esto fue lo que me sugirió, sólo una vez, alguien a quien hasta ese momento había respetado por su integridad. "Invéntatelo, conviértele en homosexua (2)l… ¿Quién podrá refutarlo?". Nadie. Naturalmente, tenía todo la razón. Pero, en lugar de eso, decidí intentar acercarme a la verdad (3).

Hi ha autors que, basant-se en la simbologia elaborada per Gaudi en les llurs obres, principalment el Temple Expiatori de la Sagrada Família i el Park Güell, han volgut veure –i han vist- l’influencia de la maçoneria. Josep Maria Carandell respecte a la Creu de quatre braços, un dels símbols de Gaudí, escriu: Esta figura proviene, seguramente, de la geometría pitagórica y, más próximamente, de la masonería. En todo caso no es una cruz cristiana(4) . Carandell també ha vist simbologia maçònica en les lletres dibuixades en el Park Güell, Aixa com a la façana del Naixement del Temple Expiatori de la Sagrada Família.

S’ha pretès demostrar, amb escasses dades, que Gaudí va ser antireligiós al menys fins l’any 1890, es a dir, fins els quaranta anys, Gaudí es relacionà amb ateus, lliure pensadors, socialistes utòpics i anarquistes. Només als quaranta anys va veure la llum i es convertí en un devot fervent. Els autors obliden que els josefins li encarregaren la continuació de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família l’any 1883. Una persona tan anàrquica i tan atea, difícilment podria haver convençut als josefins que era més catòlic que el Papa. A més, segur que coneixien llur trajectòria pública. Joan Martorell –en llur despatx havia treballat Gaudí- el coneixia perfectament i s’ens fa difícil pensar que l’hagués escollit si no confiava en llur rectitud catòlica. Aquestes premisses bàsiques, moltes vegades, s’obliden, anteposant més el pensament d’un, en detriment de la veritat. Tergiversar la veritat, remou el fang, com deia Hensbergen es una bona base per a vendre llibres.

Crònica sobre Antonio Gaudí

Quan enraonem de la vida d’Antoni Gaudí, la primera contradicció a la que en enfrontem es on va néixer. Ràfols va escriure que va néixer al món a dos quarts de deu del matí d’un dimecres 25 de juny de 1852 i que, amb tota probabilitat ho va fer en el carrer de Sant Vicens, número 4, amb façana posterior a la del carrer Amargura, número 23, de Reus. A partir de les hores dos llocs s’han apropiat llur naixement. Alguns autors han afirmat que va néixer en el carrer de Sant Joan, al costat de la Plaça del General Prim, on es trobava la casa familiar. A partir de l’any 1851 s’apuntà la hipòtesis que va néixer al Mas de Calderera, a Riudoms. Tres cases per un únic naixement. Els de Reus s’el van fer seu i, per descomptat, els de Riudoms també. El cert es que, des de un punt a l’altre hi ha una distància de quatre quilòmetres.

Per què Ràfols afirmà que la casa natal de Gaudí es la del carrer de Sant Vicens? Sembla ser que es basà en la tendència històrica de que les dones anaven a la casa materna per a donar a llum. Així estaven millor ateses.

L’any 1960 J.M. Guix publicà Defensa de Gaudí. L’autor, basant-se en testimonis familiars i amics, formulà la tesis de que Gaudí va néixer en el carrer de Sant Joan, on vivia la família Gaudí Cornet i el pare regentava una caldereria. Amb la qual cosa descartava la hipòtesis de que les dones anaven a la casa materna a parir.

Com hem dit, l’any 1951, la neta de la possible llevadora de la mare de Gaudí, Engràcia Llorens, confirmà que Gaudí havia nascut en el Mas Calderera de Riudoms. Segons Joan Bassegoda, la casa actual va ser construïda entre els anys 1922 a 1923. La antiga era una vella caseta amb quadra per a una mula en els baixos i una única sala en el pis per a guardar la collita, sense cuina, bany, ni habitacions. En una paraula, la casa no tenia les condicions higièniques ni la habitabilitat per a donar a llum un nadó.

Per tant, considerem que es més lògic, per una tradició històrica, que Antoni Gaudi naixés al carrer de Sant Vicens i no en la de Sant Joan.

Amb referència al seu origen, això es, Reus o Riudoms, escriu Joan Bassegoda: Por escrito Gaudí siempre dijo ser hijo de Reus. Incluso cuando en 1925 fundó un beneficio en la parroquia de Sant Jaume de Riudoms estampó su firma en un documento en cuya cabecera dice ser hijo de Reus, residente en Barcelona (5). Les paraules de Bassegoda queden demostrades en el llibre publicat per Laura Mercader, on es recullen tots els escrits i documents coneguts de Gaudí. En carta datada en 1869 escriu: Antonio Gaudí y Cornet, de 17 años de edad, natural de Reus, provincia de Tarragona (6). En carta fechada en 1873 escribe: Antonio Gaudí y Cornet, natural de Reus, de 20 años de edad (7). Per tant, hem d’afirmar que Gaudí va néixer a Reus i no a Riudoms.

Antoni Gaudí era fill de Francesc Gaudí i Serra i d’Antònia Cornet i Bertran. Tant la família paterna com la materna eren calderes de professió. Alguns autors defenen que Gaudí realitzava maquetes –en comptes de traçar planells- perquè estava acostumat a veure les coses en tres dimensions. Es una hipòtesis acceptada per quasi bé tot el món.

Amb relació al seu nom també hi ha discussió. Segons Bassegoda: A Gaudí le pusieron los nombres de Antón, no Antonio, Plácido y Guillermo por su madre, su padrino y el santo del día. El 10 de septiembre de 1853 fue confirmado también en Sant Pere de Reus por el obispo de Puerto Rico, monseñor Gil Esteve (8).

Antón o Antoni Gaudí cursà el batxillerat a l’escola de Francesc Berenguer entre els anys 1863 a 1868. Anys després, quan ja era un arquitecte reconegut, va prendre com a deixeble al fill del seu mestre que, com aquest, també es deia Francesc. A part de col·laborar amb Gaudí en el Temple Expiatori de la Sagrada Família, varen construir el Celler Güell, l’any 1895.

L’any 1869 Gaudí i el seu germà Francesc viatjaren de Reus a Barcelona per a estudiar, el primer arquitectura i, el segon, medicina. Francesc era un any més gran que Antoni. Acabà medicina l’any 1873 i, el 1 de juliol de 1876 va morir com a conseqüència de una hemoptisi. El 8 de setembre va morir la seva mare.

De 1869 a 1873 Antoni Gaudí cursà estudis preparatoris a l’Institut i a la Facultat de Ciències. Per poder-se pagar els estudis treballà com a delineant per a Josep Fontseré, Francesc de Paula del Villar, Emili Sala i Leandre Serrallach. No va ser fins el 15 de març de 1878 quan li van atorgà el títol de arquitecte. Durant aquells anys Gaudí no coneixia ningú a Barcelona. Entrà en contacte amb Josep Fontseré i va fer amistat amb els fills d’aquest, Josep i Eduard. Fontseré li demanà que col·laborés amb ell en els projectes del Parc de la Ciutadella i el Mercat del Born. Ara bé, com escriu Juan José Lahuerta: la mayor fortuna de Gaudí en sus primeros años fue entrar en el círculo de Joan Martorell, el arquitecto que mejor conocía las novedades extranjeras y el más brillante de la Barcelona de su época (9).

Com hem dit, Joan Martorell va ser qui proposà a Gaudí per a substituir a Francesc de Paula del Villar com a arquitecte del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Lahuerta continua escrivint: alrededor de Joan Martorell se formó un grupo de arquitectos con inquietudes comunes, entre los que destacan Camilo Oliveras, Cristóbal Cascante y el propio Gaudí. En las obras que realizan individualmente o en colaboración en las dos últimas décadas del siglo, estos arquitectos desarrollan un lenguaje marcado por una serie de elementos comunes que van desde la utilización del arco parabólico como signo de novedad hasta la desarticulación de las cajas de los edificios mediante el vaciado de sus esquinas. Una arquitectura que pretende renovar la tradición, aunque sin romper con ella, en una actitud que podríamos llamar regeneracionista (10).

Amb el títol a la mà Gaudí començà a realitzar les seves primeres obres. L’any 1878 guanyà un concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. El projecte era construir uns fanals de gas per a la Plaça Reial. Un altre projecte va ser la construcció de la Cooperativa Mataronense. El projecte li va ser encarregat per Salvador Pagès. Aquest era un reconegut anarquista u, per llur relació amb ells, s’ha especulat que Gaudí va estar influenciat per l’anarquisme, l’ateisme i el socialisme. Res mes lluny de la realitat. Com escriu Bassegoda: pudo haber seguido este camino –al conocer las teorías socialista de Marx y las anarquistas de Bakunin- pero prevaleció su educación cristiana recibida en familia y también en los escolapios (…) Se ha intentado por diversos autores atribuir una juventud anticlerical y anarquista pero el testimonio de un compañero de carrera desmiente tal posibilidad (11).

L’any 1878 es fonamental per a Gaudí, doncs coneix a Eusebi Güell, que es convertí en el seu mecenas i amic. Escriu Lahuerta: A través de Joan Martorell, Gaudí entrará en contacto con el marqués de Comillas y con quien será, a lo largo de toda su vida, su principal cliente: Eusebio Güell. Estas dos familias representan el caso más claro de concentración de riqueza de la nueva burguesía barcelonesa: fortunas provenientes del comercio colonial invertidas luego en Cataluña en negocios financieros o en la industria textil, con la necesidad pública de legitimación y representación que ello conlleva (12).

Es a partir d’aquesta data quan Gaudí inicià llurs projectes més reconeguts: casa Vicens (1878-1885); Finca Güell (1884-1887); El Capricho de Comillas (1883-1885); Palau Episcopal de Astorga (1887-1894); casa de los Botines (1891-1894); col·legi de las Teresianes (1888-1890); Palau Güell (1886-1891); Park Güell (1900-1914); Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (1898-1915); casa Calvet (1898-1904); casa Batlló (1904-1906); casa Milá o La Pedrera (1906-1910); Temple Expiatori de la Sagrada Família (1883-encara en construcció).

A partir de l’any 1910 no treballà en cap encàrrec més. Llur genialitat es centrà, única i exclusivament, en el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Malgrat ser una obra de joventut, no es centrà plenament en la seva construcció fins aquell any. Deixà el xalet on vivia al Park Güell i es traslladà a una petita habitació, al costat de l’obrador que tenia en el Temple.

Aquesta renuncia aguditzà llur manera de viure. Gaudí afirmà llurs conviccions religioses; accentuà llur talant retret i, per damunt de tot, el convertí en l’home de la Sagrada Família.

El 7 de juny de 1926, per la tarda, Antoni Gaudí va se atropellat per un tramvia de la línia 30, a l’encreuament dels carrers Gran Via amb Bailén. Immediatament el portaren a un ambulatori i, d’allà a l’hospital de la Santa Creu. Ningú el va reconèixer. Gaudi acostumava a sortir per les tardes de la Sagrada Família. Es dirigia a l’Oratori de Sant Felip Neri per a sentir missa vespertina. Una vegada finalitzat l’acte litúrgic tornava al Temple. Al no tornar a l’hora acostumada, el Pare Parés, capellà de la Sagrada Família, començà a buscar-lo, patint que no li hagués passat quelcom, com així succeí. Una vegada localitzat li van consultar si volia ser traslladat a una clínica. Gaudí es negà. El meu lloc està aquí, entre els pobres, va dir.

Ben aviat varen acudir els veritables amics, entre ells el capellà del Temple, el Pare Parés. Fou avisat també llur director espiritual, el Pare Agustí Mas i Folch. A l’hospital lo varen adequar una petita habitació presidida per un quadre de Sant Josep. Allà, al costat al Sant Patró viuria el principi de l’eternitat. Va poder rebre el viàtic. Després de la comunió, en un estat de semi inconsciència, repetia constantment: Jesús, Déu meu. Malgrat les múltiples visites de personatges i autoritats civils, no va voler enraonar amb ells. Només tenia la mirada alçada, com si contemplés la Glòria, i repetia: Déu meu. Finalment llur ànima entrà a la Glòria, infinitament més sublim que com ell l’havia imaginat per a la façana de la Sagrada Família. I es que qualsevol obra humana només te sentit com a reflexa de la divina. Per això, referint-se a la Sagrada Família, Gaudí digué una vegada als seus íntims: Aquest temple no l’acabaré jo, l’acabarà Sant Josep.

Lliurà llur ànima a Déu el 10 de juny de 1926, a les cinc de la tarda. Fou enterrat a la cripta de la Sagrada Família. Si el món l’havia deixat de banda en els darrers anys de la seva vida, el poble l’estimava i ho demostrà. Llur funeral congregà a uns 10.000 barcelonins.

El tradicionalisme d’Antoni Gaudí

Malgrat les paraules de Joan Bassegoda: apenas viajó y nunca participó en política; Gaudí va ser un home del seu temps i va viure de molt a prop l’evolució del catalanisme polític. Quina relació tingué el catalanisme polític o el tradicionalisme polític en Antoni Gaudi?

S’ha escrit, i no sense raó, que Antoni Gaudí va ser catòlic i catalanista. Es una definició insuficient. Si bé precisa la trajectòria vital d’aquest genial arquitecte, llur pensament i llur sentiment no es pot resumir amb dues úniques paraules. Es quelcom més complexa, més profund i que evolucionà amb els anys. Joan Bassegoda, sobre l’evolució personal de Gaudí, ha escrit: Buen conocedor de la naturaleza humana, y de los defectos que comporta, adivinaba y se esforzaba para corregir los suyos, en un afán de perfección que siempre fundamentó en la religión católica, la moral de la cual siguió fielmente.

Aquesta definició resum l’esperit del Gaudí adult, però no la del jove Gaudí. Alguns autors, com hem dit abans, asseguren que fou menys religiós en la seva joventut que de gran. Han enquadrat llurs idees polítiques dins del socialisme radical. Aquest punt ha estat tergiversat per les persones que han biografiat a Gaudí. Al home, Gaudí, llur fama l’ha superat una vegada mort i, per tant, se li han atribuït coses que, si bé no son certes, queden bé. Si non é vero, é ben trovato. Posarem un exemple. L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner explicà una anècdota, que va ser recollida pels diaris barcelonins. Segons ell, el jove Gaudí pertanyia a una tertúlia de ferotges anticlericals que acostumaven reunir-se en el Cafè Pelayo de les Rambles barcelonines; pitjor encara, es sabia que insultaven les processons religioses quan passaven, dient: "Llanuts! ¡Dios os castigará! (13) Bé, a tot això hem d’afegir l’amistat que l’uní a Salvador Pagés, un dels gestors de la Cooperativa Mataronense. Pagés era un organitzador sindical de opinions anarquistes moderades. Tenia una bona reputació, per llur rebel·lia, entre els cercles de l’esquerra catalana. Tingué algunes discrepàncies, sobre tot amb la línia més marxista doncs, a diferencia d’ells, Pagés no creia en la vaga com primera línia defensiva dels obrers contra els patrons.

Quina es la realitat? Joan Bassegoda diu: Gaudí optó libremente por la religiosidad, por una devoción mariana. Que formés part d’una tertúlia no significa que aprovés totes les opinions que en ella se expressaven. Hem de suposar que les males interpretacions portaren a alguns a considerar al jove Gaudí com antireligiós. Enveges i invencions son la base d’aquesta interpretació. Com pot ser que una persona antireligiosa, l’any 1878, quan s’inicià la construcció de la Cooperativa Mataronense, fos escollit cinc anys després per a continuar amb la construcció de la Sagrada Família?

Una persona antireligiosa no hagués tingut entre els seus amics al Beat Josep Manyanet, al Beat Enric d’Ossó; al Bisbe Josep Torras i Bages; a Mossèn Jaume Collell; o al Pare Agustí Mas Folch. Tots ells amb una adscripció més que clara al Carlisme. S’ens fa difícil acceptar la suposició que hem plantejat anteriorment, malgrat que ha estat defensada per més d’un biògraf.

Observem un aspecte primordial per a comprendre el que acabem d’explicar. L’any 1890 li varen encarregar la restauració de Santa Maria de Poblet. Gaudí sentia devoció per Poblet. En aquella reconstrucció sortiren a la llum dos aspectes claus per a llurs futures obres arquitectòniques. Una era el seu radical conservadorisme religiós, que associava al deure de preservar la identitat catalana, tal i com havia dit Torres i Bages. La segona era la vida monàstica o comunal. El primer aspecte quedà perfectament reflectit en moltes de les seves obres i que tingueren llur culminació en el Temple Expiatori de la Sagrada Família. La segona la podem trobar a la Colònia Güell de Santa Maria de Cervelló, o en el projecte –no conclòs- del Park Güell. També el va exterioritzar a la Cooperativa Mataronense. Podem dir que la culminació de aquesta vida monàstica la portà a la pràctica al traslladar-se a viure a la Sagrada Família. Amb ella es tancava un cicle que s’inicià en el 1890 amb la restauració de Poblet.

Una vegada aclarits aquests aspectes, es necessari enraonar del catolicisme i del catalanisme de Gaudí. El bisbe Torres i Bages va escriure: Cataluña y la Iglesia son dos cosas de nuestra historia pasada que no pueden ser separadas (…) si cualquiera desea rechazar a la Iglesia, tendrá sin duda que rechazar al mismo tiempo a la Patria. Per tant, el catalanisme i el catolicisme de Gaudí van agafats de la mà.

Influència de Torras i Bages i Eusebi Güell en Antoni Gaudí

El catolicisme i el catalanisme de Gaudí es van veure influenciats per dues personalitats: Josep Torres i Bages i Eusebi Güell. Abans d’endinsar-nos en definir els trets que marcaren llur línia vital, es revelador conèixer el que li va dir al poeta Joan Maragall. Aquest, l’any 1903, li va transmetre el pensament de Gaudí a Josep Pijoan. Escriu Maragall: He llegado a comprender que es él quien representa la tradición del dogmatismo católico, y que en el sentido ortodoxo es él quien está en la posición fuerte; que, comparado con él, soy un diletante lleno de heterodoxias.

Y entonces ¿qué? Si quieres llamar "castigo" al trabajo, el sufrimiento y la lucha humana, eso es cuestión de palabras. Pero ¿no es cierto que la palabra parece contaminar a la vida humana en su misma fuente?

Me parece que, cuanto más fuerte crees que es el reino de Dios en la tierra (…) cuanto menos lejano es el punto de vista que adoptas, menos seguro puedes estar que todo haya sido destinado a ser un castigo, porque te transfigura la gloria que se alza ante ti y el amor que percibes en su interior (14).

La vinculació de Gaudí amb Torres i Bages durà quasi bé trenta anys. El Bisbe de Vic va ser l’únic mentor intel·lectual al que acceptà per complert. Torras i Bages tenia plantejat reformar el catalanisme i el catolicisme. Com a l’època dels Papes, Gaudí seria el gran arquitecte que portaria a la pràctica els projectes filosòfics del prelat. La paraula feta obra. Un clar exemple es el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Torres i Bages opinava que la casa pairal era la metàfora secular de l’església. En la mateixa línia opinava el Beat Josep Manyanet. Doncs bé, Gaudí projectà la Casa pairal de Déu a la terra a través de la Sagrada Família.

Eusebi Güell va ser un fervent seguidor de l’obra i del pensament de Torras i Bages. Això i l’amistat amb el Bisbe de Vic, va fer que llur relació anés més enllà de la purament professional. Ideològicament enraonant Gaudí i Güell eren dos éssers afins. Carmen Güell, descendent d’Eusebi Güell escriu, a Gaudí y el Conde Güell, el següent: Pese a todo lo que les separaba se admiraban mutuamente y tenían muchos puntos en común: ambos eran sensibles, habladores, de gran corazón y amantes por encima de todo de Cataluña y de todo lo catalán, Compartían el mismo ideal basado en una Cataluña potente en el marco de una España plural. Mantenían largas conversaciones sobre arte y estética en particular, incurriendo a menudo en apasionadas e interminables discusiones (…) La influencia que ejercería uno sobre otro fue considerable. Gaudí derrochaba talento, energía y ganas de trabajar. A Eusebio Güell tampoco le faltaban capacidades (…) fruto de esta unión en extremo singular, gracias a la cual Barcelona cuenta hoy con un legado arquitectónico admirado en todo el mundo (15).

El Noucentisme contra Antonio Gaudí

Els darrers anys de la vida de Gaudí no varen fer justícia a llur genialitat com a arquitecte. El motiu es clar. Eugeni d’Ors llançà, als quatre vents, el Noucentisme. Aquesta nova estètica artística es basava en tres principis: ordre, claredat i racionalitat. Per a d’Ors, el Modernisme era romàntic, irracional i carregat d’emotivitat. D’Ors no va fer més que posar sobre la palestra el vell dilema de modernitat o classicisme. En aquest cas, la modernitat era el Modernisme i el classicisme era el Noucentisme. I, es clar, d’Ors no va tenir recança en el moment de jutjar l’obra de Gaudí. Si bé podien estar d’acord en les postures polítiques, discrepaven en llur concepció global de l’Art. Com escriu Robert Hughes: El gótico enciclopedista de Gaudí comenzaba ahora a ser considerado algo tan repugnante como un sombrero viejo. No es ninguna exageración decir que D’Ors se lanzó a enterrar en vida al ermitaño de la Sagrada Familia; para Xènius, la Sagrada Familia era un desastre grotesco (16).

Les decepcions no vindrien soles. Tot allò pel que varen estar lluitant durant anys, això es, el catalanisme polític, es va venir a baix amb la proclamació de la Dictadura militar de Miguel Primo de Ribera. Gaudí encara va viure tres anys i comprovà el revés que patir Catalunya durant aquells primers temps de la Dictadura. El centralisme tornà a instaurar-se i era inútil qualsevol política descentralitzadora doncs, en un estat dictatorial, les normes les imposa el dictador.

Eugeni d’Ors no acabà de comprendre la concepció global de l’Art i menys la concepció arquitectònica d’Antoni Gaudí. Ell, que estava cridat a ser el Bernini català, estava per damunt d’encasellaments i de moviments artístics. D’Ors formulà una distinció entre el món de la natura i el de la cultura. Així mateix ho va fer entre el romanticisme i el classicisme. Llur idea de que la Sagrada Família era un desastre grotesc es basava en el fet que Gaudí s’inspirà en la natura per adornar-la. Si era la casa pairal de Déu a la terra, el més lògic es que fos guarnida amb obres creades per Ell. Sobre aquesta concepció de Gaudí son clares les paraules de Joan Bassegoda: Veía en la naturaleza la obra de Dios, perfecta. Por eso decía: "Yo no creo, ¡yo copio!". Gaudí tomaba de la naturaleza los patrones, las formas. "El mejor libro de arquitectura es el árbol que veo desde mi ventana", decía. ¿Cómo negarse a copiar la obra hecha por Dios? Imposible. De fet, Gaudí i d’Ors varen coincidir en pensaments polítics. Per exemple, d’Ors opinava que la democràcia no passava de ser la ideologia revolucionaria dels instints de la burgesia. Per la seva part, Gaudí pensava que la democràcia era el govern de la ignorància i de la estupidesa. Ara bé, d’Ors argumentà que l’home noucentista tenia la suficient capacitat per a crear un ordre en les coses per damunt de les forces de la natura. Potser, d’haver conegut el veritable pensament de Gaudí –aquest no copiava de la natura perquè no sàpigues crear llur propi ordre, sinó perquè ho havia creat Déu- el Noucentisme hagués transigit amb l’obra de Gaudí i, aquest no hagués estat marginat en els darrers anys de la seva vida.

La espiritualitat en Antonio Gaudí

L’any 1992, mentre Barcelona es preparava per a celebrar el Jocs Olímpics, un grup de cinc amics encapçalats per un jove arquitecte i professor de dibuix, José Manuel Almuzara, constituí l’Associació pro Beatificació d'Antoni Gaudí. Completava l’Associació l’enginyer Josep M. Tarragona, l’arquitecte Xavier Fransitorra, el capellà Ignasi Segarra i l’escultor japonès Etsuro Sotoo, qui, després de treballar durant anys a la Sagrada Família i conèixer l’obra de Gaudí, s’havia convertit al catolicisme. L’inici del procés de beatificació ha estat polèmic, doncs algunes veus critiquen a l’Església el voler-se apropiar de la figura de Gaudí.

La Sagrada Família es projectà, per tant, com un Temple de expiació dels pecats d’una humanitat profundament allunyada de Déu i de l’eternitat en la Glòria. No oblidem que la modernitat s’havia encarat contra la societat cristiana que va ser llur fondament. Un Temple per als membres de l’Associació de Sant Josep i que, en paraules de Bocabella, debía tener uno de los altares dedicados a San José como modelo de los obreros padres de familia y como mejor antídoto contra la revolución. Tot el Temple, i cadascuna de les seves pedres, tenir que ser un cant a al fe de l’Església. Més encara, un catecisme de pedra. Així, la Sagrada Família es projectà en tres façanes. Cadascuna d’elles dedicada a un dels misteris del Rosari: la façana del Naixement recull els misteris del Goig; las façana de la Passió, recull els dolorosos i la façana de la Glòria (actualment no iniciada), els gloriosos. Aquesta darrera façana, que serà l’entrada del Temple albergarà, en pedra, el Credo de la fe catòlica; les veritats que sustenten al home per a que culmini llur destí final: l’eternitat. El propi Gaudí havia dissenyat que sota la façana –per tant sota el que avui seria el carrer Mallorca- tenia que realitzar-se una representació de l’Infern. D’aquesta manera, davant la contemplació de l’entrada, tot home podria contemplar en pedra llur propi destí vital. L’interior del Temple se alça com una articulació entre la Natural i tot allò que es sobrenatural. Les columnes i espais representen les virtuts, les dones de l’Esperit Sant i les cristiandats particulars. No en ha d’estranyar que, una vegada mort Gaudí, les hordes revolucionaries, en la persecució religiosa de 1936, entressin en el Temple per a cremar tots els planells i maquetes, fins i tot profanaren la tomba de Gaudí. Pels revolucionaris, la Sagrada Família no era una obra d’art, sinó un cant a la fe religiosa que tenien que destruir.

Gaudí va ser fidel a aquests projecte sotmetent llur geni i originalitat a les veritats transcendents. Aquesta humiliació de llur originalitat no només va ser acceptada pel nostre arquitecte, sinó que, a més, constituí una veritable fertilitat artística. Llur vida, cada vegada més centrada en el Temple, va anar profunditzant en fe i espiritualitat.

Gaudí tingué encontres que varen canviaren llur vida. Un d’ells va ser amb el Bisbe Torres i Bages que el va anar introduint en la devoció i espiritualitat popular. Gaudí arribà a participar intensament en la Lliga de Espiritualitat de la Mare de Déu Montserrat. No obstant, un punt d’inflexió a la seva vida va ser una quaresma poc temps després d’acceptar el projecte de la Sagrada Família. Gaudí va voler preparar-se de tal manera que va cometre un estricte dejú. Exhaurides les forces quedà postrat en llur domicili del carrer Diputació. Només la intervenció de Torres i Bages aconseguí treure’l d’aquell tràngol. Més tard, confessà que havia volgut seguir el consell de Fra Angèlic: Quien desee pintar a Cristo sólo tiene un procedimiento: vivir con Cristo. Des de aquella quaresma començà a viure plenament l’ideal evangèlic. Abandonà la bona vida, el vestir esnob, l’ús del cotxe –des de aleshores marxava a tots els lloc caminant- els restaurants de gourmets, i l’afany de riquesa i prestigi. Poc a poc va anar transformant-se en un home que recorria Barcelona pensarós i pobrament vestit; en el famós arquitecte que havia renegat de llur sou a favor de la Sagrada Família; en l’home que destinava tots els beneficis d’altres obres en el Temple; en l’ànima que degustava de la comunió eucarística per a embadalir-se en la contemplació; en el devot de Sant Josep i Sant Antoni de Pàdua; en l’esperit que contava el llur biblioteca obres tan paradigmàtiques com el Kempis, el Missal Romà, els Evangelis, El criterio de Balmes, o les obres que li enviava el seu amic Torras i Bages.

Una de les passions que guardava Gaudí era el seu amor per la música. Després de finalitzar la seva jornada laboral i, especialment els diumenges, li agradava fer una llarga caminada que acabava en l’Oratori de Sant Felip Neri. Allà resava vespres i s’enlluernava amb la missa cantada. El cant gregorià el contemplava com una prolongació del seu propi art. O, més bé tot el contrari, l’arquitectura era per ell una reproducció en pedra del cant de lloança que representava el cant gregorià. La vinculació a l’Oratori es devia a la presencia d’un capellà singular, el Pare Agustí Mas Folch, que era llur director espiritual. Aquest capellà va ser immolat l’any 1937, durant la persecució religiosa, com també ho va ser l’estudi de Gaudí a la Sagrada Família.

La vida espiritual de Gaudí, malgrat el que pugui semblar, va ser la d’un home senzill, com la de tants i tants obrers senzills dels seu temps. Això no treu que fos profundament intensa i que tingués llur reflexa en la seva arquitectura. L’aliment de aquesta espiritualitat la va trobar en el prohoms de l’Església com el Beat Enric d’Ossó. Aquest havia adquirit uns terrenys a Sant Gervasi de Cassoles i li va oferir a Gaudí acabar unes obres que serien el Col·legi de les Teresianes. El genial arquitecte s’inspirà en el Libro de las moradas o Castillo interior, de Santa Teresa de Jesús. La seva obra vol representar com la morada de l’ànima es reflexa en una vida, en un cos, en un edifici. L’ordre interior creà l’ordre extern. La bellesa de l’ànima es reflexa en la bellesa externa. En el fons, Gaudí no va fer més que plasmar llur experiència vital en aquest col·legi.

Així intentà fer-ho amb totes les seves obres. Poc conegut es que la Casa Milà, la famosa Pedrera, està inacabada i amb prou feines es compren el sentit arquitectònic de la casa. Pere Milà, diputat de la Solidaritat Catalana, entusiasmat per Gaudí, li encarregà un edifici. El nostre arquitecte concebí la Pedrera com un gran monument a la Verge del Roser. Malgrat que el projecte es va tenir que simplificar molt per qüestions econòmiques, finalment es va posar en marxa. L’edifici pretenia ser un immens pedestal que tenia que coronar-se amb una imatge de la Verge del roser amb el Nen, flanquejada per San Miquel i San Gabriel. De fet, al llarg de la façana ha quedat gravada la llegenda Ave gratia plena, Dominus tecum. El lloc que corresponia al nom de Maria es ocupat per una rosa mítica. Quan ja s’estava acabant l’obra i preparant les imatges que la coronarien, esclatà la Setmana Tràgica de Barcelona. La por de Milà a que les forces revolucionaries incendiessin l’edifici si manifestava clarament la seva catolicitat, impedí acabar l’obra.

Reflexió final

Antonio Gaudí mai va estar adscrit a cap partit polític però, es va sentir identificat amb un tradicionalisme que el podríem definir així: la política tradicionalista ha de basarse en una sociedad matizada por diversidades y derechos locales que son reflejo de la rica diversidad que brota de la personalidad humana y, a la vez, el resultado histórico de esa diversidad; ha de procurar una extensa distribución de la propiedad, porque siente íntimamente que la pequeña propiedad es la mejor defensa de la libertad que conviene al íntimo status de la persona humana; ha de respetar las virtudes cívicas, pero colocará en la primera línea de su ideario el honor y la caballerosidad, porque sólo mediante ellos pueden la viuda y el huérfano ser protegidos contra el prepotente, y sólo esto nos permite completar "lo que falta en los sufrimientos de Cristo", según palabras de San Pablo; ha de ver en el rey, no un símbolo coronado, una cifra adorada e incensada, sino la espada de este honor; ha de dar a cada uno lo suyo y jurar lealtad a los que Dios ha colocado por encima de él; ha de creer que el hombre ha sido hecho para caminar con la cabeza alta y con conciencia plena de su dignidad (17). Aquesta política descrita per Frederick D. Wilhelmsen, que adoptà el conservadorisme català, és patriotisme cristià o, dit d’un altre manera, Tradició o tradicionalisme. Wilhelmsen apuntava que, en llenguatge popular, aquesta doctrina es coneguda com a Carlisme.

Per tant, Antoni Gaudí milità en el tradicionalisme. Llur fervent catolicisme va fer que es vinculés amb carlistes –Agustí Mas Folch, Enric d’Ossó, Jaume Collell, Josep Manyanet, Joan Martorell, Francesc Berenguer- més per un sentiment tradicional i catòlic, que per uns ideals dinàstics.

·- ·-· -··· ·· ·-··
Cèsar Alcalà i Javier Barraycoa

(*)Tradicionalismo y Espiritualidad en Antonio Gaudí.
Autores: Cesar Alcalá y Javier Barraycoa. Editorial Actas.
166 págs. Más cuatro de ilustraciones. PVP 16 Euros.

Notas

1) El Mundo, dimecres 20 de març de 2002.

2) Sobre el particular, J. J. Navarro Arisa comentà al diari El Mundo que: nada indica que Gaudí tuviera inclinaciones homosexuales. De joven vivió un par de decepciones amorosas, en parte porque era tosco y también porque se movía en un mundo de hombres que no contribuía a que aprendiera a tratar a las mujeres; y esas "calabazas" fueron el motivo de que decidiera concentrarse en su trabajo, y como devoto, reconducir su vida hacia el auto-sacrificio. Navarro Arias es autor de: Antonio Gaudí. El arquitecto de Dios (Editorial Planeta, 2002).

3) HENSBERGER, Gis van: Antonio Gaudí. Ediciones Plaza & Janes S.A. (Barcelona, 2001).

4) CARANDELL, Josep Maria: El Park Güell, utopía de Gaudí. Triangle Postals. (Barcelona).

5) BASSEGODA, Joan: Adusto, religioso, infatigable. A La Vanguardia, divendres 15 de març de 2002. Joan Bassegoda i Nonell es arquitecte i conservador de la Reial Càtedra Gaudí.

6) MERCADER, Laura: Antonio Gaudí. Escritos y documentos. El Acantilado. (Barcelona, 2002). Pàg. 241.

7) MERCADER: Ibíd. Pàg. 244.

8) BASSEGODA: Ibíd.

9) LAHUERTA, Juan José: Gaudí en mil palabras. En El País, dissabte 16 de març de 2002.

10) LAHUERTA: Ibíd.

11) BASSEGODA: Ibíd.

12) LAHUERTA: Ibíd.

13) HUGHES, Robert: Barcelona. Editorial Anagrama. (Barcelona, 1992). Pàg. 601.

14) HUGHES: Ibíd. Pàg. 630.

15) GÜELL, Carmen: Gaudí y el Conde de Güell. Ediciones Martínez Roca S.A. (Barcelona, 2002).

16) HUGHES: Ibíd. Pág. 673.

17) WILHELMSEN, Frederick D.: Hacia una filosofía del Carlismo. Conferencia pronunciada en el Saló de Actes del museu de Navarra, el dia 5 de febrer de 1963. Ediciones Príncipe. (Pamplona, 1963). Pàgs. 7-8.