|
va
nàixer a València l’any 1492 al si d’una família d’antiga tradició
jueva. Va estudiar filosofia a París entre 1509 i 1512, també va
viure a Lovaina, Oxford (entre 1523 i 1528) i, finalment, a Bruges,
ciutat que s’havia de convertir en la seua llar i on va morir el
1540.
Vives és conegut com la figura clau de l’humanisme valencià amb
projecció europea. Prova d’això eren els seus contactes amb
personatges destacats coetanis com ara, Erasme de Roterdam o Tomas
More, amb els quals va mantindre relació epistolar i amistosa. La
seua producció és únicament llatina, això es deu a què el llatí
s’imposà com a llengua de cultura enfront les llengües vulgars,
fruit del corrent cultural renaixentista.
L’ideal humanista que Vives va reflectir en les seues obres té les
característiques següents:
Una vessant social que el porta a reflexionar sobre l’ordenació
ciutadana de l’Europa del moment. En aquest sentit va realizar uns
comentaris a l’obra de Sant Agustí, In XXII libros De ciuitate Dei
comentaria (Basilea 1522), així com també altres obres en les quals
mostra el seu interés per problemes actuals, com ara qüestions
socials, el tema de la pobresa i l’organització de l’Europa moderna
en un estadi de pre-capitalisme. Precisament, en els comentaris de
l’obra de sant Agustí s’aprecia l’erudició de Vives, la seua cultura
enciclopèdica, bíblica i patrística i l’immens coneixement de la
cultura grecoromana, així com també l’originalitat i reflexió de què
era capaç l’autor.
Un renaixentisme cristià que l’enfronta al paganisme que les
Humanitats clàssiques difonien i que es reflecteix en obres com Ad
animi exercitationem in Deum commentatiunculae o De veritate fidei
christianae on raona sobre l’ànima humana i els fonaments del
cristianisme. A pesar de l’origen familiar hebreu, Vives va saber
entrelligar la veneració per l’Antic Testament i una espiritualitat
cristocèntrica, pròpia dels corrents espirituals i devocionalistes
de l’època, sobretot dels intimistes neerlandesos.
Una activitat pedagògica que es deixa veure en alguns dels seus
llibres i en la tasca de preceptor d’alguns prínceps importants del
moment, per exemple de la futura Maria I Tudor d’Anglaterra, a qui
va dedicar el tractat De institutione feminae christianae. També va
mantindre relació amb Felip II d’Espanya per a qui va escriure els
diàlegs Exercitatio linguae latinae publicats a Basilea el 1538 i
coneguts com l’obra pedagògica cabdal de Vives.
La producció del valencià va ser objecte contínuu de censures
inquisitorials, sobretot a partir de la Contrareforma i la seua
figura desprestiagiada fins al punt d’haver de suportar la crema en
efígie dels seus pares morts per judaïtzants.
|