|
Tradició
i renovació
Josep Torras i Bages
 Potser
a alguns no els agradarà l’encíclica, ni creuran fecundes ses
ensenyances en el que pertany al Regionalisme. perquè el fotis de
la doctrina pontifical és eminentment tradicional. Mes nihil sub
sote novuml, i un dels qui han estudiat i explicat mes pregonament
la història humana en els temps moderns i a gust de la gent
racionalista, el famós
Vico. ha donat com a llei de la humanitat
l’eterna renovació, un perenne tornar al passat: i d’altra part la
tradició és condició necessària de la humana Saviesa, que es
impossible sense ella. Es la tradició un propi. com diuen els
escolàstics: una nota característica dels animals racionals, que no
es troba fora d’ells en cap altra categoria de sers. ni en la terra
ni en el cel; i avui que tant s’enlaira tot el que és humà, segons
el llenguatge de moda, és un vertader contrasentit l’odi que una
bona part dels modernistes li tenen. I és perquè d’ella se n’han fet
un concepte fosc i errat. Tradició vol dir ensenyança, transmissió
de coneixements: i si el saber no ocupa lloc, ¿no és una vertadera
temeritat de menysprear l’ensenyança dels pares o passats ? L’una
generació ensenya a l’altra generació. l’experiència dels passats
instrueix els presents, perquè l’experiència es mare de la ciència,
i no hi ha cabal d’idees més exactes. pures i fecundes que les que
perseveren desprès d’un llarg curs de segles.
Quan una idea, un
costum o una institució es perpetua en un país i és amada d’una
raça, i es solament contrariada per la gent lleugera. amiga
irreflexiva de novetats o que cobeja el renom de sàvia, tingueu per
segur que hi ha una veritable relació de naturalesa entre el país i
la institució i que voler-la abolir es una follia. Perquè encara que
la tradició de què ara parlem. social i política, consta
principalment de coses contingents i variables, i que, per
consegüent, deuen conformar-se amb les transformacions socials: no
obstant, la mateixa naturalesa la modifica d’una manera admirable i
suavíssima com no sabria fer-ho un home particular per savi que fos.
Tradició i estancament són dos termes antitètics fins en sa
significació gramatical: perquè el mot tradició, i de consegüent el
concepte que expressa. enclou la idea de moviment, de curs, de
transmissió. oposat, com es veu, a la significació de quietud del
segon terme; per la qual cosa en el cabal de la tradició hi
treballen totes les generacions , fins tots els homes, modificant-se
contínuament i essent sempre el mateix. No és la tradició una cosa
arcaica, una relíquia del temps de la vellura. sinó que té
perpètuament una bellesa perfecta: els anys li
passen per sobre i ella mai no es passa. perquè viu perennement en
la plenitud de la vida. per això considerem inexacte simbolitzar la
tradició, com han fet alguns artistes. amb una dona vella, perquè és
formosíssima resplendent energia. fecunda, Puix és mare de tots els
pobles de la terra, i dóna el ser a les noves generacions que
van venint fins a aquelles que d’ella fan mofa. I cria fills
formosos, intel·ligents i forts: de manera que les tribus salvatges
que els pobles nòmades, que no gaudeixen d’urbanitat de vida, són
tals perquè no han estat engendrats en el ventre, ni criats als
pits, de la fèrtil i benefactora tradició. Els fills s’assemblen a
les mares i per això els grans pobles són els que tenen grans
tradicions, i poble que no posseeix tradició serà sempre
d’escassíssima potència.
Per totes aquestes raons l’església és amant de les tradicions dels
pobles, i ella mateixa per instruir-los acut als arxius de la
tradició i abans d’instruir les noves generacions estudia manera
d’ésser de les que ja passaren. Mes no vol l’església la immobilitat
dels pobles. perquè no vol d’impossible, i coneix, i professa com a
dogma de fe sobrenatural, la naturalesa variable,
transitòria, el fluxus de la vida
temporal de la humanitat: perla qual cosa no rebutja les innovacions
i canvis exigits per la nova faç que contínuament van prenent els
pobles. En sa vida pràctica, en sa conducta governativa i
legislativa, sempre l’església ha seguit aquest temperament no és
lleugera a seguir novetats que no tenen raó d’ésser: més tampoc no
és tossuda, “abraça amb molt gust els avenços que porten amb si els
temps, quan de veres promouen el benestar d’aquesta vida temporal,
que és com una carrera que porta a l’altra perdurable” —“fomenta el
progrés i les comoditats de la vida, i defensa l’administració de
l’Estat de tota arbitrarietat” .: ella afavoreix aquelles
institucions o coses “que impedeixen que la Potestat sobirana de
l’estat envaeixi indegudament el Municipi o la família, i en fi, les
dirigides a conservar l’honor, la vida i la igualtat de drets en els
Ciutadans» Congenia amb tots els pobles per diversa que sia sa
constitució perquè si els pobles són diversos també ho han d’ésser
les respectives constitucions. i fins reconeix en els pobles la
facultat de millorar o renovar ses formes politiques i governatives
sempre que motius formals ho exigeixin. “No és tampoc, mirat en si
mateix, contrari a cap deure el preferir per a la república una llei
de govern moderadament popular, salva sempre la doctrina catòlica
sobre l’origen i exercici de l’autoritat Pública. L’església no
reprova cap mena de govern amb tal que sia apte per a la utilitat
dels ciutadans; però vol, com també ho ordena la naturalesa, que
cada un d’ells sia constituït sense injúria daltri, i singularment
deixant sencers els drets de l’església”. “Quan un govern tiranitzi
o amenaci i tingui la nació injustament oprimida, o prengui a
l’església la llibertat deguda, és just procurar a l’estat altre
temperament. amb el qual es pugui obrar lliurement.” “Ni tampoc
condemna l’església el desig que una nació no serveixi cap estranger
ni cap senyor amb tal que això pugui fer-se quedant salva la
justícia.”
Totes aquestes notes canòniques. tretes de les dues últimes
encícliques, i en especial de la Libertas, proven evidentment la
licitud de la tendència regionalista no revolucionària, avui dia
molt viva a Catalunya. d’una part: i d’altra, la virtut i potència
renovadora de la tradició, la qual es rejoveneix contínuament.
Aquest últim punt té en el nostre cas gran importància pràctica:
perquè, sia pel que diem més amunt, sia pel canvi de manera d’ésser
del poble, és clar que la present Catalunya no l’havem de bastir a
la usança de quatre centúries enrere: fins els qui no som encara
vells havem vist canviar els vestits i els costums del nostre poble
i ¿fora possible vestir el país amb el dret públic. sense cap
renovació, oblidat fa ja diverses centúries? No: ja anteriorment
diguérem que el que convenia era fomentar la substància de la
pàtria. Els poetes canten i els pintors descriuen amb gran
delectació i recança les habituds ja mortes, les institucions
esvaïdes: sempre els morts solen ésser més alabats que no ho foren
en vida: mes d’essencial, l’ànima del poble. viu: altrament, no
existiria poble: per la qual cosa, salvada l’essència, el renovament
de formes, l’adopció d’una manera d’ésser en conformitat amb les
actuals circumstàncies, mentre no sia en dany de la justícia. Lleó
XIII, segons havem vist, ens ensenya que està dins de la justa via
de la veritat catòlica.
Cita de La Tradició catalana
|