Tota l’edat mitjana, però molt més la que s’aboca a la Mediterrània, és una coexistència i una interacció constants de tres mons més aviat autònoms que independents: el llatí, el bizantí i l’islàmic. Llurs contactes foren múltiples; polítics, econòmics, culturals, religiosos.
Catalunya, bon punt finida la seva tasca de reconquesta, al costat d’Aragó, començà de bona hora la seva expansió mediterrània i, amb ella, els contactes amb Bizanci i amb l’Islam Africà. Amb Pere el Gran i amb Jaume II el Just la consciència d’aquella triple existència esdevé col·lectiva, i es reflecteix i es concreta sobretot en els tres més grans escriptors catalans que, a cavall entre el segle xiii i el xiv, els segles d’aquells dos reis, recorren la Mediterrània.
Ramon Muntaner, el català del Principat, és el cronista, gairebé el cantor èpic de l’expansió catalano-aragonesa en l’imperi dels Paleòlegs, l’imperi de Constantinoble.
Ramon Llull, el mallorquí, plasma en la seva Art una síntesi de ciència cristiana i de mètode oriental i fingeix diàlegs i disputes amb els cristians separats de Roma, a l’imperi bizantí.

Arnau de Vilanova, el valencià, recull la ciència mèdica dels àrabs i dels jueus, i esdevé el capitost de l’espiritualisme franciscà, ja impregnat d’orientalisme a través de Joaquim de Fiore i d’Angelo Clareno, i que ben tost es refon en el món oriental dels hesicastes o contemplatius.
És dintre aquest triple context —català, europeu i mediterrani— que cal situar la figura de Ramon Llull, per a valuar-la i prear-la en les coordenades de temps i d’espai.
Sense donar importància excessiva als factors racials, els seus orígens distingits —provenia de l’alta burgesia barcelonina, emparentada amb els Amat i ennoblida a Mallorca per la conquesta—, la seva alta talla i d’altres característiques somàtiques li atorgaren uns trets aristocràtics. La seva cultura era la cultura europea de la Catalunya del segle xiii, representada per la inserció en el món líric d’Occitània. Els poemes que Ramon, tot i el seu matrimoni amb Blanca Picany, adreçava a la seva amistançada, serien bells lais o virolais en provençal, o en català molt aprovençalat, com el dels seus poemes religiosos posteriors a la seva conversió.
Això no vol pas dir, però, que el primer dels nostres grans escriptors, des del punt de vista cronològic, i el primer també per la seva projecció universal, sigui el més representatiu de la nostra literatura i de la nostra cultura. s tanmateix el qui va obrir la nostra llengua a totes les possibilitats del pensament científic i de l’especulació filosòfica i teològica, el qui la feu passar dels primers balbuceigs a la plenitud filològica i lingüística, el qui la va elevar tot d’una a la més subtil i refinada expressió poètica.
No puc dir, més planerament, a la més alta poesia, perquè a l’Europa de l’edat mitjana la creació poètica solia identificar-se amb la que brollava condicionada pel doble lligam del vers i de la música, mentre que la poesia metrificada de Llull fou plasmada en una llengua que més hauríem d’anomenar provençal lleument catalanitzat, que no pas català provençalejant.

A més a més, si bé alguns dels seus poemes en vers arriben a altíssimes cotes líriques, moltes de les seves obres versificades són esglaiadorament prosaiques; i, en conjunt, hi ha més pura poesia en els versets lliures, a la manera dels sufís islàmics, del Llibre d’amic e Amat, i fins i tot en moltes pàgines de puríssima prosa poètica, tot sovint encabides espontàniament en les seves obres de caire doctrinal.

Un home, doncs, que va reservar a una altra llengua la creació més rigorosament poètica difícilment podrà ésser considerat com el més representatiu de la nostra història literària, tot i haver-ne estat el més excels per molts conceptes.

 

D’una altra banda, Llull tampoc no es l’autor més representatiu de tota la nostra cultura.

No representa la cultura de la Catalunya que el 1228/29 conquerí, i en gran part repoblà, l’illa de Mallorca. Perquè aquella era una cultura de caire hispànic i carolingi, enriquida, però no pas dominada, per tres llargs segles de contactes amb la més renovadora cultura islàmica, i per la persistència de nuclis hebraics que alhora conservaven llur personalitat jueva i s’obrien a les especulacions científiques i filosòfiques més noves.
Ni tampoc no representa tota la cultura medieval de Mallorca, sinó més estrictament i únicament el món cultural encabit més o menys entre 1233 i 1333, entre el seu naixement i els temps en què la presència i les activitats deis mallorquins d’extracció islàmica eren ja quasi exhaustes. Des d’aquesta darrera data, la cultura escrita i plàstica del regne autònom de Mallorca —encabint-hi, naturalment,tots els comtats catalans pirinencs que abracem amb el nom convencional de Rosselló i Cerdanya— serà una variant, ben característica, de la cultura coetània de totes les terres de llengua catalana i també de tota la Corona d’Aragó. Aquell món mallorquí era ja molt més acostat a Catalunya que no ho havia estat el de Ramon Llull.

Precisament perquè ell n’havia xuclat totes les essències i n’havia creat una síntesi tan original i tan personal, se’ns presenta ara, aquell fill major, com el nostre germà gran, com l’hereu de tot el nostre poble i de totes les nostres terres, del qual hem rebut una part de l’herència.
De primer, una llengua en prosa, ja del tot plasmada, i apta per a qualsevol enlairament de l’esperit, i per a qualsevol servei domèstic, social o polític.
Segonament, una embranzida vital, que es reflectirà en tota la rauxa, i en totes les rauxes, que han condicionat, i continuen condicionant, tota la nostra història.
També, un afany de saber tot el Saber, amb una síntesi sempre renovada i renovadora, partint tothora d’una anàlisi minuciosa deis principis filosòfics, que ell en deia sempre començaments, i deis fets concrets, als quals ell aplicava els seus començaments i els seus raonaments. Per a parlar més lul•lianament, de les coses i de les idees concretes s’alçava als raonaments universals, per a veure’ls desprès reflectits en els mateixos fets reals. Així emprenia aquella doble cursa de l’ascens i del descens de l’enteniment, cursa alhora paral·lelament doblada en un moviment intel·lectual que pot esdevenir o purament filosòfic, o més sovint radicalment teològic i fins tot arboradament místic.

Alhora, una Saviesa quimèricament universal, però racionalment controlada. ¡ no tan sols amb un cert racionalisme teològic que l’emmenava a intentar de provar, si no els mateixos misteris de la fe, sí llur congruència racional; ans també amb un racionalisme científic, que li feia rebutjar inapel·lablement les ciències purament fantàstiques, com l’alquímia, tot i donar bel·ligerància a una astronomia medieval no gaire allunyada de l’astrologia, i també a una càbala que u fornia elements integrables dins el seu sistema de lògica combinatòria.

Darrerament, diversos lul•listes o pseudotals, provinents de variades àrees culturals o científiques, han intentat d’embolicar la troca de bell nou. De Ramon Llull, en aquest cas, n’han heretat la rauxa, i no la racionalitat —separació del tot antilul·liana—; però cal reconèixer que se- guien un camí ja fressat, els segles cv i vi, el de d’humanisme i el del ple Renaixement, per tota una llarga sèrie de pseudoalum•llistes i de veritables lul·listes. Aquells inventaven a dojo llibres alquímics o ocultístics, que posaven sota el nom i el patronatge de mestre Ramon. Aquests s’entusiasmaven amb la més autèntica combinatòria lul•liana, l’ampliaven i estenien a un estat més avançat de la ciència i l’empeltaven amb aquell renovat interès per les ciències ocultes que caracteritzà sobretot la cultura renaixentista d’Itália i d’Alemanya. Així, tant aquests nous lul•listes, moderns però empeltats de vell esoterisme, com aquells arrauxats pseudo-lul1ians, han contribuït, i continuen contribuint, a la ininterrompuda supervivència del seu nom i de la seva persona, si no de la seva veritable doctrina.

 

Aquesta, per la seva banda, també ha sobreviscut, tant pel seu ves- sant filosòfic com pel seu cafre teològic.
L’alè lul·lià per la universalitat del Saber el féu un deis clars, i preclars, pensadors medievals que pogué travessar honorablement el difícil trànsit de l’edat Mitjana a la de d’humanisme i el Renaixement; que fou reassumit per una part del Barroc filosòfic europeu, tant dintre l’escola d’Athanasius Kircher, per la banda catòlica, com en la d’Amos Comenius (o Komensk) pel camp no catòlic; que interessà el jove Leibniz, quan va començar de recercar aquella mateixa unitat universal; que entusiasmà tot el Romanticisme; i que s’entrellaçà, amb radicals transformacions, amb la lògica formal del segle xx. Això, sumàriament, pel que fa al seu pensament filosòfic.
Per contra, els teòlegs d’ofici, tant els purs tomistes medievals com els teòlegs de l’escolàstica aparentment renovada pel tardà Renaixement
—ara penso, particularment, en Roberto Bellarmino—, u feren l’honor de menystenir-li-ho —actitud que, en certs ambients, ha perdurat fins als nostres mateixos dies.

En canvi, la seva actitud independent, dintre el franciscanisme reformista medieval, el féu ben present tant a la pre-Reforma quatrecentista i a la Reforma catòlica, com a les diferents reformes evangèliques i nacionals del segle xvi, i a la Contrareforma. Perquè Ramon Llull no profetitzava, com els espirituals franciscans, un papa angèlic que havia de reformar l’església amb l’ajut d’un rei providencial, que per a Arnau de Vilanova provindria del casal de Catalunya-Aragó i, per a l’occità Joan de Rocataihada, de la casa reial de França; sinó d’un papa Blanquerna, que comencés la reforma per la seva persona, la seva cúria i la seva Cort, com el poble cristià havia de reclamar, més endavant, d’Alexandre VI Borja i de Lleó X Médici. La reforma de l’església, per a Llull, seria una conseqüència òbvia de l’exemple de l’exemplar papa Blanquerna.

Tot era una utopia, certament, i una ucronia també. Però totes les utopies han nascut amb el fi pràctic i immediat de reformar unes estructures, religioses o polítiques o socials.

Ramon Llull, doncs, és un personatge deis segles xiii i xiv que, sota múltiples aspectes, ha perviscut viu —sense cap pleonasme— fins ais nostres dies. Aqueixa pervivència és una part de la seva vida i de la seva biografia. N’és també una clau d’explicació i una conseqüència. Només des d’aquest punt de vista, perenne en el temps i universal dins l’espai, podem capin alguna cosa de l’esséncia d’aquest alt personatge. Tan sols des d’aquest lloc d’albir es pot comprendre una part, almenys, de la significació de tot l’aparent anecdotari dispers que constitueix la seva vida trescadora.
La Vida coetdnia, dictada per Ramon devers el 1311 als cartoixans de Vauvert —indret, al seu temps, deis afores de Paris; avui, palau i parc de Luxemburg— no ens fa coneixen l’estament social dei qual Llull i la seva família provenien. D’aquesta només sabem, per altres vents, que ei pare homònim degué prendre part a la conquesta de Mallorca, l’any 1229, i que ja era mort el 1246. Un oncle del nostre Ramon Llull, Pare Amat de nom, podia potser indicar-nos el cognom de la mare. Això sembla més probable que no pas que fos un sobrenom del llinatge, o un cognom primitiu, canviat definitivament en Llull en establir-se’n una branca en el nou regne cristià de Mallorca.

La documentació barcelonina referent, amb gran probabilitat, a la família més immediata de mestre Ramon, no atorga mai als seus membres l’apei•latiu de cavallers. La predilecció pels burgesos, que més tard mostrarà Ramon Llull, pot ésser un indici que els seus avantpassats pertanyessin a aqueix estament. Era, més aviat, una característica de tots els qui gravitaven entorn deis franciscans espirituals o simplement deis reformistes medievals; una característica, que els acostava a la nova societat que s’anava creant en les ciutats europees de la baixa edat mitjana, i que els apropa també a l’època verament moderna, malgrat el seu profund encuny medieval. Tot amb tot, un jove provinent de l’alta burgesia de Barcelona j de la Ciutat de Mallorca, ennoblida a més a més, a Mallorca per dret de conquesta, bé podia exercir un càrrec tan palatí com el de senescal del ful segon del Conqueridor, el futur rei Jaume II de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya 1 senyor de Montpeller. Ni deixa de tenir interès que la seva filla Magdalena Llull pogués casar- se no menys que amb un Pere de Sentmenat, sens dubte pertanyent a la vella noblesa feudal.